Arriba Sant Jordi i editam “482mm” el nou poemari de Damià Rotger

19875284_1860106814316518_7526327327877354567_n

 

S’acosta  Sant Jordi, un millors dies de l’any (com a mínim, per nosaltres) i ho volíem celebrar editant un nou poemari: 482mm de Damià Rotger, que presentarà acompanyat per Emili Sánchez Rubio el dimecres 18 d’abril a la llibreria Rata Corner.

Aquest poemari, segueix la col·lecció que vàrem començar amb “Llibre de Minúcies” de Miquel Rayó.

482 mm el tercer llibre de poemes de Damià Rotger, el blau del cel (que tot ho agombola, tot i tenir la longitud d’ona de color més curta) i el blau del mar, però sobretot el blau del cor, representen aquell buit tan asfixiantment ple que posseeix als qui en percebre l’arribada ja intueixen el final. Com si el poeta convertís la lambda (λ) amb què es mesuren les ones en una Lambada en bucle ad eternum, per haver provat de mesurar l’amor. Té sentit que el poeta tipògraf, en aquest nou llibre on ja no parla a través de l’estètica de la lletra, s’hagi plantat davant dels mateixos temes ―l’amor, el sexe, l’existència i la paraula― amb la seva guitarra, i en sentim, en molts dels versos, les cordes invisibles però gitanes.

No hi ha conflicte, no hi ha ferides, ni retrets, ni plors i, tanmateix, una desesperació pacífica ―una mena de lletania del coneixedor de l’absurd― s’estén pels poemes, com si el poeta hagués endevinat la immortalitat (l’infinit!) en “el cant blau d’amor etern/ a la mar amiga i profunda/ del naufragi”. Una mar que és femenina i masculina al llarg de tot el llibre: el mar representa un espai capaç de contenir, mentre que la mar és un ens animat i per tant, capaç de sentir i de moure’s.

L’observació i la lectura pacients i engrescades acompanyen l’autor pel camí de pells i llum, fins a aquestes conclusions. Rotger confessa la seva adoració a Ponç Pons, però també la complicitat amb grans poetes de les Illes, com Antònia Vicenç o Pere Gomila, i amb els seus coetanis, en alguns casos a través de cites directes de versos i, en d’altres, sense que sigui un acte premeditat. Els verbs de creació d’en Damià (“encullerar”, desumbilicar”) tenen aires de l’aranyonar i l’emmelar-se de Josep M. Llompart. I el seu “llapis verge com una platja” que escriu “límits per nedar abismes” em recorda el preciós haiku de Pau Castanyer, on el sonsardinenc declarava: “Vull nedar-te la pell/ i fer-te la mar”.

El paisatge, encara alletant per la mare Menorca, es personifica en les dones que el poeta estima. Cada pam de mar és un pam de pell, cada penyassegat ―un coll que s’estira, cada platja és un entrecuix i les ones hi arriben i se’n tornen com espasmes de plaer. Hi ha talaiots que embranquen “finits / en les cambres del Temps”, hi ha “l’herba cíclica de la drecera” i òlibes que “estenen en l’aire el blau amuntegat durant la nit”. Perdura, doncs, aquest amor per la natura d’aquest indret meravellós que és, en igual mesura, inclement i que comanda la matèria i la no-matèria ―tant escolpeix la roca i els cossos, com la paraula i les ànimes. Fins a l’extrem; fins al bell poema Olles foradades, on el poeta fa barrina amb la “flora estremidora” i s’hi intercanvia els òrgans.

Damià Rotger assumeix la irresolubilitat de la seva constant pregunta: quina és l’essència ―la veritat més pura, d’entre tot l’amor i tota l’aigua i tot l’existir? Al final d’un dels primers poemes, titulat Sanitja, ens la planteja amb una imatge quotidianament preciosa: tot rentant-se la cara es demana “què és realment important,/ l’aigua que la paraula agafa per portar/ al rostre del món intel·ligible/ o les gotes que queden,/ inabastables, al mar?”. I, segons jo, ell mateix ens ofereix la resposta ―allò que de veres importa, la quintessència de la vida, és la poesia.

Al capdevall, aquest blau de Rotger són tots els blaus alhora ocupant la buidor que tenim a sobre, la que ens habita a dins i la que ens envolta, als illencs, pels quatre cantons. Un blau que abans del segle XII (abans que per motius que desonec es definís com el color de la Mare de Déu i, per extensió, el dels purs i es innocents), ningú no es posava perquè ja hauria sigut fer-ne un gra massa. Un blau que, com el de la Barcelona maragalliana, “tot s’ho empassa i resol i canvia,/ i ho torna en oblit, consol i alegria”. Un blau que no s’esborra, com l’Amor d’aquella cançó que, malgrat parlar d’un desamor, ens fa i farà ballar per molts anys en l’arravatament més intens de desig i alegria.

30689221_10156254497464920_6584774954619764736_n

Damià Rotger Miró  (Ferreries, Menorca, 1981)

Tipògraf, docent i poeta. Ha publicat els llibres de poemes Grams de tu (Ed Menorca, 2015), Lletrescades (Ed Campgràfic, 2016) i 482 mm (Ed Bilibú, 2018). Els seus poemes s’han publicat en les antologies Illanvers (2016), Mianorca (2016), Lletraferits 2017 i Veus Paral·leles (2017), i és autor d’una de les parts del llibre Sgt. Pepper’s a través del espejo (T&B Editores, 2017). Juntament amb Marc Fuentes, ha publicat els fanzines punk-poètics Nedar la fosca (2016) i La carn i l’innombrable (2017).

El seu interès per la poesia dita, l’ha portat a recitar en multitud d’actes, presentacions, festes i festivals i a organitzar, des de fa dos anys, Lluna de mala llengua, recitals poètics a on els versos inunden la nit palmesana.

Ha guanyat el segon Premi de Poesia Illa de Menorca, diverses edicions de Poetry Slam (sent el subcampió anual del Poetry Slam Mallorca 2014), i ha sigut finalista a prestigiosos premis de poesia en català.

Com a tipògraf és professor de disseny tipogràfic, història de la tipografia i projectes editorials, i autor de més d’una dotzena de noves famílies tipogràfiques, tant de recreació històrica com de formulació contemporània. Imparteix conferències i tallers per tot el país, ha estat jurat en diferents concursos de tipografia i ha obtingut nombrosos premis i reconeixements nacionals i internacionals. Els seus treballs s’han exposat i publicat per tot el món; Mallorca, Barcelona, Amèrica, Madrid, França, Xina, Rio de Janeiro, València, Alemània, etc.

 

 

 

 

Share this post